El paradís: alguns en somien, però jo l’he vist! El dijous 28 de juliol, vaig decidir anar a carregar les piles sota les estrelles. L’Abadia de Sant Martí del Canigó no es revela a primera vista. Et manté en suspens i, sobretot, t’ho has de guanyar… Així que aquí em teniu de camí cap a Casteil; el cel és d’un blau increïble, i l’aire és fresc i pur. Un cop aparcat, em vaig dirigir cap a aquest lloc extraordinari d’«actitud zen». I deixeu-me que us digui que en aquests temps difícils, necessito tornar a l’essencial, a la pau i la tranquil·litat, «recargar les piles!». Però no comptava amb la petita pujada que m’esperava…
Amb la motxilla posada i els peus en unes sabates incòmodes (és llavors quan em mato a mi mateix per ser una víctima de la moda), començo a caminar per aquesta carretera estreta de asfalt. Jo, que normalment sóc alegre i ple de vida, començo a pal·lideix després de 20 minuts de caminar. Perquè, com ja sabeu, a part dels noms dels nostres atletes catalans, no sé res d’esports… Però tinc una arma secreta: en Brice, la meva parella. Ell serà el meu marcador de ritme per al dia. De fet, aquest capità d’equip de rugbi podrà entrenar-me i animar-me com cal! O almenys això pensava, perquè després de 20 minuts, ell està en el mateix estat que jo: en silenci!





























