André, un home gran que encara estava ple de vida i acostumat a tenir-ho tot sota control, pensava que passaria els seus darrers dies en pau. Fins al dia que va començar a perdre l'orientació…
Traslladant-lo al gran pis que comparteix amb el seu marit, la seva filla creu que l'ajuda, però ben aviat les converses giren en cercle, les cares es barregen i els mobles es desplacen silenciosament del seu lloc.
El pare, aleshores, s'alterna, riu del seu propi caos i es nega a acceptar l'evidència amb l'arrogància reial d'algú que es nega a renunciar a la seva independència. Perquè ell, potser més que ningú, no accepta tan fàcilment convertir-se en el fill del seu fill!
Amb la seva obra – que va adaptar per a la pantalla i que va guanyar dos Oscars© – Florian Zeller no representa el declivi; més aviat, ens convida a endinsar-nos de ple en una ment que s'està enfonsant, llançada entre la veritat i la mentida, silencis esgarrifosos i paraules tachades.
Així, la solitud creixent esdevé un mecanisme de rellotger al servei d'una poesia cruel però tendra, que glaça la sang i fa vessar llàgrimes.
Juntament amb el seu col·laborador Pierre Arditi, presenta una obra que posa el cor a la vista, un mirall vertiginós de la nostra pròpia fragilitat que continua ressonant molt després que s'apaguen els llums, com un eco que es nega a esvair-se.