El moment que Julien Santini puja a l'escenari, la realitat comença a ballar un pas de dos amb la poesia. Amb el seu stand-up original i el seu humor deliciosament retorçat, desenreda la seva vida com qui desplega un mapa del tresor, desplaçant-se des dels seus orígens fins als seus somnis trencats de cinema, des dels anys que va passar amb vestit i corbata al servei civil fins a l'escenari on descriu la persona que estima: aquell perdedor magnífic que s'empipà per la més mínima cosa…
Sense estalviar ningú —i molt menys ell mateix—, malabareja amb el silenci, l'absurd i l'excés, passant del burlesque més tendre a la provocació més elegant en un obrir i tancar d'ulls. Surge el riure, que després es transforma. Amb ell, per ell, riem; ens preguntem per què riem tant; i de sobte ens reconeixem en el caos que posa de manifest.
Inclassificable, imprevisible, gairebé místic en la seva absurditat benèvola, Santini ens convida a un espectacle on la poesia i el caos ballen vals junts, on cada esquetx esdevé una petita revolució interior, un encontre que no descriu el món, sinó que el retorça just el suficient perquè finalment el vegem tal com és.